Dibuixat porta a
l’esquena tot el dolor que ha patit en la seua curta existència, no sabria mai
dir com ho fa per continuar vivint com si res hagués passat, com si encara estagués viva. Després d’aquella dia va voler oblidar-ho tot, però ho somiava com si fos tan real com la primera vegada. Ella sabia que
mai ho podria superar. Com anava a fer-ho? Clar està, va agafar pànic a les
motos i als camins de muntanya, en els quals podria caure, i sí li ho posaven
tot junt podria agafar-li algun atac. Bàsicament suportava quan ningú li treia
el tema, al mòbil de fons portava l’última fotografia que s’havia fet amb la
seva millor amiga, abans de l’accident que li costà la vida.
Mai s’havia
plantejat pedrer a una persona tan important per a ella, i menys fer-ho de la
manera com va passar tot. Era un divendres tranquil, per la vesprada,
normalment es quedaven al poble, però aquella vesprada decidiren fer alguna
cosa nova. Agafaren la moto, i tiraren cap a la muntanya, per camins d’hort, no
podien anar per l’autovia. Tot anava bé, sempre feien el mateix camí quan
anaven i mai havia passat res. Però eixa vesprada ella notava que a la moto li
passava alguna cosa, no volia dir-li-ho a l’amiga per que sabia que es posaria
histèrica i no voldria anar. Però, quan arribaren al punt més alt del camí, els
frens de la moto començaren a fallar, no podia frenar i la moto cada vegada s’accelerava
més, ella li deia a l’amiga que s’agafara fort i que es posara el casc
adequadament, l’amiga va notar el to de preocupació en la veu d’ella, però no
li preguntà què passava. Ella anava conduint com va poder per a arribar al
poble veí sense patir ningun accident, o almenys no patir ferides greus, però
les corbes eren molt tancades, i per eixos camins no hi havia barreres de
seguretat i el camí donava directament a una muntanya escarpada. Van xocar
inevitablement contra un mur d’una vella masia que hi havia per aquella muntanya,
al xocar de cara l’amiga va volar per damunt d’ella. Va caure a la vora del
camí, però hi havia més cos fora que dins. Ella va tardar un poc a recuperar el
coneixement, i quan ho va fer l’única cosa que sentia era la veu de l’amiga,
cridant-la, i lluitant per no caure al buit. Ella es va llevar la moto del
damunt, que li impedia anar a ajudar-la. Però, quan per fi ho aconseguí, va ser
massa tard. Per desgràcia per a ella va veure clarament com el cos de l’amiga
es partia en dos per culpa d’una roca en punta que hi havia al fons del vall on
havien caigut.
Cinc anys després
d’aquest horror, cada mes, quan arriba el dia 12 va a la seua tomba i es posa a
parlar amb l’amiga de l’última conversa que van tenir dalt la moto, li canvia
les flors, i li explica les novetats de la seva vida.
Ha decidit
tatuar-se el seu nom en l’esquena per veure si, així, la càrrega se li fa més
lleugera.
