Quan un conegut o coneguda pateix un accident no saps com reaccionar, què
dir als seus familiars. No saps res.
Cosa semblant quan es produeix una mort, però més greument. Què dir? Què
fer? Tot el món cau, te’n adones que la vida és efímera. Que hui estàs
perfectament, i demà pots estar de camí al teu propi soterrament. Ja ho deien els llatins, allò de “Carpe diem”,
però realment mai sabem quan fer el nostre propi carpe diem. Gent que el fa
sempre, i mai li passa res, viu una vida plena d’aventures, i mor quan el seu
cos i els seus òrgans ja no poden més. Però, altra gent, viu una desgracia, perquè
sense tenir la mínima oportunitat de viure el seu carpe diem els toca l’hora d’anar
cap a la llum. Òbviament, el dolor s’accentua amb la gravetat, normalment volem pensar que
tot va bé, que hi sortirem d’aquesta, i és lo primer que penses, intentes
animar-te, per veure-ho tot d’un altre color, encara que al teu cor, o cervell
hi haja una petita veueta que et mostra la realitat tal com és, però que eixos
pensaments que veuen tot bé, són més forts que eixa veu. De vegades, també,
guanya el pensament positiu, i al cap de dos dies, passa la desgracia, i te’n
adones de que eixa maleïda veu tenia raó, i t’entra ràbia, negació de l’evident.
Però us diré una cosa, avui en dia la ciència està molt avançada, per això,
cada dia dóna pas a que els pensaments positius siguen més forts, i és
complisquen més.
I, ara, sentint-ho molt ve una part dolorosa. Sí, no sols sents dolor per
haver perdut a un ser estimat, sinó que pitjor és quan et perds, i no t’has
pogut despedir d’ell. Inclus, potser no s’ho cregueu però hi ha alguna cosa
pitjor a això. Haver discutit en eixa persona, enfadar-vos per una tonteria, i
que al moment no et pugues desenfadar amb ell, per culpa de la mort.
Potser, i açò només, és una teoria, deuríem viure tots els dies amb el “carpe
diem” així, almenys, no deixaríem res important a mitges, per a que el dolor que
produsica la nostra pèrdua siga més lleu.