Efímera.

Quan un conegut o coneguda pateix un accident no saps com reaccionar, què dir als seus familiars. No saps res.  Cosa semblant quan es produeix una mort, però més greument. Què dir? Què fer? Tot el món cau, te’n adones que la vida és efímera. Que hui estàs perfectament, i demà pots estar de camí al teu propi soterrament.  Ja ho deien els llatins, allò de “Carpe diem”, però realment mai sabem quan fer el nostre propi carpe diem. Gent que el fa sempre, i mai li passa res, viu una vida plena d’aventures, i mor quan el seu cos i els seus òrgans ja no poden més. Però, altra gent, viu una desgracia, perquè sense tenir la mínima oportunitat de viure el seu carpe diem els toca l’hora d’anar cap a la llum. Òbviament, el dolor s’accentua  amb la gravetat, normalment volem pensar que tot va bé, que hi sortirem d’aquesta, i és lo primer que penses, intentes animar-te, per veure-ho tot d’un altre color, encara que al teu cor, o cervell hi haja una petita veueta que et mostra la realitat tal com és, però que eixos pensaments que veuen tot bé, són més forts que eixa veu. De vegades, també, guanya el pensament positiu, i al cap de dos dies, passa la desgracia, i te’n adones de que eixa maleïda veu tenia raó, i t’entra ràbia, negació de l’evident.

Però us diré una cosa, avui en dia la ciència està molt avançada, per això, cada dia dóna pas a que els pensaments positius siguen més forts, i és complisquen més.

I, ara, sentint-ho molt ve una part dolorosa. Sí, no sols sents dolor per haver perdut a un ser estimat, sinó que pitjor és quan et perds, i no t’has pogut despedir d’ell. Inclus, potser no s’ho cregueu però hi ha alguna cosa pitjor a això. Haver discutit en eixa persona, enfadar-vos per una tonteria, i que al moment no et pugues desenfadar amb ell, per culpa de la mort.

Potser, i açò només, és una teoria, deuríem viure tots els dies amb el “carpe diem” així, almenys, no deixaríem res important a mitges, per a que el dolor que produsica la nostra pèrdua siga més lleu.