Dies

-Per què no m’ho dius?- preguntà ella

-Però què esperes que et diga?  Que no t’enyore? – va dir ell- Saps que és veritat, saps que vull que estigues ací, en mi, ara..

Ella no va contestar, no esperava ixa resposta, pensava que no, que realment ell estava bé allí, llunt d’ella. Aquella resposta la va impactar, no sabia que fer en aquestos moments; Què contestar-li? Ella pensava que no ho faria, que al anar-se’n del seu costat l’oblidaria, però ell li demostra que no, no l’oblida, d’una manera o una altra demostra un gran amor per eixa xica, qualsevol cosa li recorda a ella, una cançó, una foto, algun gest, i et trau un somriure, i la gent se’t queda mirant per que ell, al recordar, somriu com un idiota, però no sols ell, ella també ho fa, i també somriu com una idiota.

I així passen els dies, tots dos esperant que passen més apressa, necessiten eixe calor mutu, tocar-se, abraçar-se, suaument tot, sota eixa manta que ja ha vist molta carn jugant, necessiten estimar-se una nit més, ella necessita que el seu somriure li conte eixa història que tant li agradava..

Pluja..

Dies de pluja, en els quals per més que ho intentes no es complirà el te desig ferm de quedar-te sota una manta, amb eixa calentoreta que et recorre el cos, amb la persona estimada, o simplement amb algú important amb qui t’agradés estar al llit, sense tindre res que fer, ni res a pensar, fora preocupacions, el món podria anar-se’n a fer la mà en aquest mateix instant, per que tot, per una vegada, s’arrima a la perfecció, pau i tranquil·litat, música suau que et recorda que no tot està perdut, quedar-te al llit un dia de pluja potser siga la cosa més gratificant del dia. Saps que, almenys així, no podrà passar ninguna cosa dolenta. Una altra cosa que apeteix, en dies de pluja, davant del foc, deixant el temps córrer, sense pensar, roses, pel·lícula,sofà, alguna conversació circumstancial, per acabar tornant al llit, amb el soroll suau de l’aigua caient.

Però no, a no ser que tingues una vida bohèmia, aquestes coses no passen, tindrem que alçar-nos, segurament a la matinada, patint fred, i anar a l’institut, a mirar per la finestra com plou, i pensar com desitjaries estar al llit, o al sofà, sense fer absolutament res, evadint-te d’allò que diu el professor i que, segurament,entrarà a l’examen.. Si, eixa és la dura realitat que tindrem que suportar, i el dia que, almenys nosaltres, podrem fer la vida bohèmia, serà un dissabte on, realment, fot, per que hi ha coses més interessants per a fer un dissabte, si hi ha alguna festa, és clar, sinó potser ens dóna igual, sols volem un poc de pau..

Amagatalls

 Tot va començar una vesprada de primavera..Començar així com si fora un conte de fades no m’agrada, començaré pel vertader principi, la veritat ningú buscava açò però, estem els dos ací dins clavats sense res a fer, que si un mos, que si un arrap, no volíem desfer-nos ‘en d’aquesta sensació que ens envaïa encara que no volguérem sentir-la, ens amagàvem d’ella,  però no sols d’ella, sinó de tots els que intenten fer-nos veure-la, poc a poc els meus amagatalls van anar canviant i a formar part del teu cos, una mà que juga amb uns cabells curts, sense pensar en allò que pugen dir o no dir, per que realment a ningú li importa allò que diuen, una mà que acaricia suaument un melic , un llit, no necessitem llençols, sols pell contra pell, suament jugant l’una en l’altra, per acabar caient al sòl, un calfred recorre la meua columna, tu jugues en els meus cabells i hem fas alçar per a que tornem a amagar-nos, un en l’altre, després anirem a la cuina, segurament a beure, tant d’exprimir-nos ens ha donat set, tal vegada agafarem alguna cosa per menjar, aleshores tornarem al llit, sense mirar enrere, ni avant, fent el típic “carpe diem” que sempre promet la vida, però que mai complim, agafaré el xocolate, tu la nata, t’untaré, m’untaràs, riurem, acabarem embafats de tant de menjar, poc a poc la son anirà fent-se ama del nostre cos, del nostre pensament, per a deixar-nos inquiets, nus, baix d’una manta...

A dir, res per tot.

De vegades tens moltes coses que dir, però no saps per on començar i acabes no dient res, almenys no amb paraules, però els gestos també parlen, encara que siga una mirada, o una carícia, de vegades tampoc parlem amb gestos, simplement quan et quedes empanat mirant alguna cosa pots donar a entendre moltes coses a altres persones. I allò realment dolent és que normalment allò més important és allò que no diem, per por a que no ens entenguen  o ens rebutgen, eixa por és la que realment no ens deixa parlar, quan se’ns fa un nus a l’estomac o a la gola, doncs a totes ixes persones sols puc dir-los una cosa, parleu, però sense por, encara que no siga a la cara, millor dir les coses i demanar perdó, que penedir-te tota la vida, per que tens que llançar-te i tornar-te boig, no mirar el passat, eixos errors que has comés sols són experiències  per a no tornar a cagar-la en el present, i clarament tots necessitem a algú que sense dir-nos res ens ho diga tot, en la mirada, o mentre juga amb el teu collar, tots sabem que tots els actes tenen conseqüències només que no sempre resulta tan obvi en el moment. Mai saps del cert com sortirà ni com et sentiràs, no fins després. D'aquí el penediment. Tant se val que no pugues canviar les coses, però almenys pots sentir-te malament per això. Què importa si et persegueix la resta de la teua vida o més enllà. Allò realment important, com ja he dit abans (que ja se que m’estic repetint com un disc rallat) són les coses que no es fan, les que més costen..morirem entre paraules no dites, sensacions no experimentades per la por al que diran, al rebuig, històries per viure, oportunitats passades,..