Dies

-Per què no m’ho dius?- preguntà ella

-Però què esperes que et diga?  Que no t’enyore? – va dir ell- Saps que és veritat, saps que vull que estigues ací, en mi, ara..

Ella no va contestar, no esperava ixa resposta, pensava que no, que realment ell estava bé allí, llunt d’ella. Aquella resposta la va impactar, no sabia que fer en aquestos moments; Què contestar-li? Ella pensava que no ho faria, que al anar-se’n del seu costat l’oblidaria, però ell li demostra que no, no l’oblida, d’una manera o una altra demostra un gran amor per eixa xica, qualsevol cosa li recorda a ella, una cançó, una foto, algun gest, i et trau un somriure, i la gent se’t queda mirant per que ell, al recordar, somriu com un idiota, però no sols ell, ella també ho fa, i també somriu com una idiota.

I així passen els dies, tots dos esperant que passen més apressa, necessiten eixe calor mutu, tocar-se, abraçar-se, suaument tot, sota eixa manta que ja ha vist molta carn jugant, necessiten estimar-se una nit més, ella necessita que el seu somriure li conte eixa història que tant li agradava..