A dir, res per tot.

De vegades tens moltes coses que dir, però no saps per on començar i acabes no dient res, almenys no amb paraules, però els gestos també parlen, encara que siga una mirada, o una carícia, de vegades tampoc parlem amb gestos, simplement quan et quedes empanat mirant alguna cosa pots donar a entendre moltes coses a altres persones. I allò realment dolent és que normalment allò més important és allò que no diem, per por a que no ens entenguen  o ens rebutgen, eixa por és la que realment no ens deixa parlar, quan se’ns fa un nus a l’estomac o a la gola, doncs a totes ixes persones sols puc dir-los una cosa, parleu, però sense por, encara que no siga a la cara, millor dir les coses i demanar perdó, que penedir-te tota la vida, per que tens que llançar-te i tornar-te boig, no mirar el passat, eixos errors que has comés sols són experiències  per a no tornar a cagar-la en el present, i clarament tots necessitem a algú que sense dir-nos res ens ho diga tot, en la mirada, o mentre juga amb el teu collar, tots sabem que tots els actes tenen conseqüències només que no sempre resulta tan obvi en el moment. Mai saps del cert com sortirà ni com et sentiràs, no fins després. D'aquí el penediment. Tant se val que no pugues canviar les coses, però almenys pots sentir-te malament per això. Què importa si et persegueix la resta de la teua vida o més enllà. Allò realment important, com ja he dit abans (que ja se que m’estic repetint com un disc rallat) són les coses que no es fan, les que més costen..morirem entre paraules no dites, sensacions no experimentades per la por al que diran, al rebuig, històries per viure, oportunitats passades,..