Amagatalls

 Tot va començar una vesprada de primavera..Començar així com si fora un conte de fades no m’agrada, començaré pel vertader principi, la veritat ningú buscava açò però, estem els dos ací dins clavats sense res a fer, que si un mos, que si un arrap, no volíem desfer-nos ‘en d’aquesta sensació que ens envaïa encara que no volguérem sentir-la, ens amagàvem d’ella,  però no sols d’ella, sinó de tots els que intenten fer-nos veure-la, poc a poc els meus amagatalls van anar canviant i a formar part del teu cos, una mà que juga amb uns cabells curts, sense pensar en allò que pugen dir o no dir, per que realment a ningú li importa allò que diuen, una mà que acaricia suaument un melic , un llit, no necessitem llençols, sols pell contra pell, suament jugant l’una en l’altra, per acabar caient al sòl, un calfred recorre la meua columna, tu jugues en els meus cabells i hem fas alçar per a que tornem a amagar-nos, un en l’altre, després anirem a la cuina, segurament a beure, tant d’exprimir-nos ens ha donat set, tal vegada agafarem alguna cosa per menjar, aleshores tornarem al llit, sense mirar enrere, ni avant, fent el típic “carpe diem” que sempre promet la vida, però que mai complim, agafaré el xocolate, tu la nata, t’untaré, m’untaràs, riurem, acabarem embafats de tant de menjar, poc a poc la son anirà fent-se ama del nostre cos, del nostre pensament, per a deixar-nos inquiets, nus, baix d’una manta...