L´home

L'home pot volar pel cel com un ocell.
L'home pot nadar pel mar com un peix.
Però, si l'home puguès caminar pel carrer com un home, aleshores açò seria el paradis.

Efímera.

Quan un conegut o coneguda pateix un accident no saps com reaccionar, què dir als seus familiars. No saps res.  Cosa semblant quan es produeix una mort, però més greument. Què dir? Què fer? Tot el món cau, te’n adones que la vida és efímera. Que hui estàs perfectament, i demà pots estar de camí al teu propi soterrament.  Ja ho deien els llatins, allò de “Carpe diem”, però realment mai sabem quan fer el nostre propi carpe diem. Gent que el fa sempre, i mai li passa res, viu una vida plena d’aventures, i mor quan el seu cos i els seus òrgans ja no poden més. Però, altra gent, viu una desgracia, perquè sense tenir la mínima oportunitat de viure el seu carpe diem els toca l’hora d’anar cap a la llum. Òbviament, el dolor s’accentua  amb la gravetat, normalment volem pensar que tot va bé, que hi sortirem d’aquesta, i és lo primer que penses, intentes animar-te, per veure-ho tot d’un altre color, encara que al teu cor, o cervell hi haja una petita veueta que et mostra la realitat tal com és, però que eixos pensaments que veuen tot bé, són més forts que eixa veu. De vegades, també, guanya el pensament positiu, i al cap de dos dies, passa la desgracia, i te’n adones de que eixa maleïda veu tenia raó, i t’entra ràbia, negació de l’evident.

Però us diré una cosa, avui en dia la ciència està molt avançada, per això, cada dia dóna pas a que els pensaments positius siguen més forts, i és complisquen més.

I, ara, sentint-ho molt ve una part dolorosa. Sí, no sols sents dolor per haver perdut a un ser estimat, sinó que pitjor és quan et perds, i no t’has pogut despedir d’ell. Inclus, potser no s’ho cregueu però hi ha alguna cosa pitjor a això. Haver discutit en eixa persona, enfadar-vos per una tonteria, i que al moment no et pugues desenfadar amb ell, per culpa de la mort.

Potser, i açò només, és una teoria, deuríem viure tots els dies amb el “carpe diem” així, almenys, no deixaríem res important a mitges, per a que el dolor que produsica la nostra pèrdua siga més lleu. 

Càrrega.

Dibuixat porta a l’esquena tot el dolor que ha patit en la seua curta existència, no sabria mai dir com ho fa per continuar vivint com si res hagués passat, com si encara estagués viva.  Després d’aquella dia va voler oblidar-ho tot, però ho somiava com si fos tan real com la primera vegada. Ella sabia que mai ho podria superar. Com anava a fer-ho? Clar està, va agafar pànic a les motos i als camins de muntanya, en els quals podria caure, i sí li ho posaven tot junt podria agafar-li algun atac. Bàsicament suportava quan ningú li treia el tema, al mòbil de fons portava l’última fotografia que s’havia fet amb la seva millor amiga, abans de l’accident que li costà la vida.

Mai s’havia plantejat pedrer a una persona tan important per a ella, i menys fer-ho de la manera com va passar tot. Era un divendres tranquil, per la vesprada, normalment es quedaven al poble, però aquella vesprada decidiren fer alguna cosa nova. Agafaren la moto, i tiraren cap a la muntanya, per camins d’hort, no podien anar per l’autovia. Tot anava bé, sempre feien el mateix camí quan anaven i mai havia passat res. Però eixa vesprada ella notava que a la moto li passava alguna cosa, no volia dir-li-ho a l’amiga per que sabia que es posaria histèrica i no voldria anar. Però, quan arribaren al punt més alt del camí, els frens de la moto començaren a fallar, no podia frenar i la moto cada vegada s’accelerava més, ella li deia a l’amiga que s’agafara fort i que es posara el casc adequadament, l’amiga va notar el to de preocupació en la veu d’ella, però no li preguntà què passava. Ella anava conduint com va poder per a arribar al poble veí sense patir ningun accident, o almenys no patir ferides greus, però les corbes eren molt tancades, i per eixos camins no hi havia barreres de seguretat i el camí donava directament a una muntanya escarpada. Van xocar inevitablement contra un mur d’una vella masia que hi havia per aquella muntanya, al xocar de cara l’amiga va volar per damunt d’ella. Va caure a la vora del camí, però hi havia més cos fora que dins. Ella va tardar un poc a recuperar el coneixement, i quan ho va fer l’única cosa que sentia era la veu de l’amiga, cridant-la, i lluitant per no caure al buit. Ella es va llevar la moto del damunt, que li impedia anar a ajudar-la. Però, quan per fi ho aconseguí, va ser massa tard. Per desgràcia per a ella va veure clarament com el cos de l’amiga es partia en dos per culpa d’una roca en punta que hi havia al fons del vall on havien caigut.

Cinc anys després d’aquest horror, cada mes, quan arriba el dia 12 va a la seua tomba i es posa a parlar amb l’amiga de l’última conversa que van tenir dalt la moto, li canvia les flors, i li explica les novetats de la seva vida.

Ha decidit tatuar-se el seu nom en l’esquena per veure si, així, la càrrega se li fa més lleugera. 

Valoració de castellà.

En mi opinión, el sistema político que está aplicando el PP no nos favorece nada. Yo respeto a los creyentes practicantes, a los no-practicantes, y a todos en general. Pero, siendo este un país laico, como dice la Constitución, no lo demuestran. Quitan el capital de lo que es más importante: educación y sanidad, y a la Iglesia no sólo le han dado dinero, sino que los bancos han perdonado deudas exageradamente grandes y se han hecho con muchos inmuebles sin pagar ningún tipo de impuesto, mientras a nosotros nos los suben, por si no teníamos poco con chabolas por aulas, 5'6 millones de parados, y sin inverisón para la medicacina, que ahora si te estás muriendo no te queda otra que rezar. Desde mi punto de vista, y en los tiempos que corren deberían mirar más hacia el futuro y no al pasado del s.XIX. Mi pregunta es: ¿ en qué estaban pensando cuando se les ocurrió semejante patraña?
Y, por supuesto, la Iglesia encantada de recibir dinero, como siempre ha sigo, tampoco van a abrir la boca para quejarse, por lo que se ve no sabemos si el voto de castidad lo cumplirán, pero el del silencio lo cumplen perfectamente.
Además es un tema actual y preocupante, en la Sexta, el programa de Jordi Évole trató este tema, fue el pasado 22 de abril titulando el programa como: "Salvados: Que Dios te lo pague". J. Évole habló con varios entendidos (políticos, sacerdotes, monjas..) del tema de los inmuebles de la Iglesia, de su paraíso fiscal, de los impuestos que no pagan y de todo lo que gana la Iglesia directa e indirectamente. Remarco la parte que me causó más interés donde la Iglesia y sus mayores componentes viven en palacios e, hipócritamente, entre sus seguidores promueven la pobreza.

T'odie!

Ja no t'estime. Realment,mai ho faré. No vull tirar de menys la teva olor, la teva veu cada vegada que no estàs. No vull besar-te, ni tornar-ho a fer mai més. Ja no m'agrada sentir la teua pell contra la meva. Ni veure aquell somriure que se'm posa sota el nas en quasi totes les fotos que ixim junts. No vull un altre viatge en cotxe mirant-te sense parar, tornar-me roja quan et gires i em somrius. No vull sentir la teva mà per la meva pell. No vull tenir ganes de tu, de la teva pell, de la teva veu, del teu olor, de tu. De tot tu. No vull. I alguna cosa em reconforta quan dius que tu tampoc ho vols tot això. Que no vols veure'm. Ni tindrem de copilot al teu cotxe. I, sobretot, no vols tenir res a veure amb mi. Res relacionat amb mi. Ni ser inspiració per a les meves entrades de bloc. No vols tindrem al teu llit dormint dolçament amb més roba que la teva vella camiseta dels Judas Priest. No vols tornar a sentir l'olor d'aquella nit a Rafel, de la primera vega que ens besarem.
Realment, serà cert això que diu la gent de que els joves no sabem el què volem. Al menys, sabem cert que tot açó és mentida. Perquè se que t'estime, que vull sentir la teva veu, que vull besar-te, sentir la teva mà tocant la meva pell, sentir els teus llavis al meu coll, sentir la teua pell i la meva juntes,jugant. I, sobretot, vull tenir la necessitat de necessitar-te ara mateixa al meu costat.

Te'n vas

Hui he somiat amb tu. I no m'agradat la sensació que he tingut al despertar, al girar-me i vore'm sola en aquell llit, que pareixia tan gran sense tu..

A sonat l'estùpit despertador tirant per terra aquell meravellós somni que he construït durant tota la nit, on estaves amb mi, m'abraçaves, em besaves.

Però tindre que acostumar-me a la realitat, on no estàs amb mi totes les nits, ni puc donar-te cada abraçada, cada bes que necessite, que potser tu,també,necessites..

Sempre ens quedarà la realitat dels somnis, que ens uneix totes les nits, o quan somiem desperts, l'un en l'altre. Tot el dia pensant que podria estar al teu costat, abraçant-te, fugir amb tu, lluny, molt lluny, on ningú puguès fer-nos mal, una mala cara, un mal gest,allunyar-nos. Fugirem per no vore la realitat que ens espera..

Maleït cada dilluns que te'n vas lluny de mi, deixant-me trista i sola fins al divendres. On el meu llit fred et reclama, per la teua absència..Em parla, em diu que té ganes de vore't, sentir la teua pell, de vore't de matinada al meu costat, abraçats, després de passar tota la nit follant com uns bojos, sentit el teu suor. Però no solament el meu llit t'enyora..també ho fa la meua camisa, la meua roba interior..

Realment, tota jo t'enyore cada vegada que et separes de mi. 

                          Seràs l'amor i la ferocitat

Temps

Temps per a dir-te les coses, per a aclarir-me les idees, saber que faré amb tu,amb mi, amb els dos, per a demostrar-te, no sols amb  paraules sinó amb gestos, què signifiques per a mi, temps per oblidar un passat i recordar un futur incert que avança poc a poc a cada mirada que em fas, ixes vesprades al llit, sentint música, baix d’una manta. Temps que o passa tant apressa que ni m’immute o tan lent que em pose nerviosa. Temps que quan estem se’n escapa de les mans, les hores volen i un minut pareix una hora..

Aquell temps perdut on deuríem, o millor dit podríem, haver dit aquelles coses que ens hem callat, per no voler sentir una resposta que pensàvem que seria dolenta, ens faria mal, i eixe dolor ens duraria un temps massa llarg..

Però em vas ensenyar a utilitzar la Ç, com aquell que aprèn a seure en un sofà, i la vas introduir dins d’aquell dolor, per a poc a poc transformar-lo en dolçor. Però no una dolçor que s’avorreix al poc de menjar-la per que et plena, una dolçor que s’agraeix, i no molesta, i amb el temps et sents malament si no la tens prop, per a sentir el seu calor, la seua pell junt a la teua..després de tant de temps sense tu..

Dies

-Per què no m’ho dius?- preguntà ella

-Però què esperes que et diga?  Que no t’enyore? – va dir ell- Saps que és veritat, saps que vull que estigues ací, en mi, ara..

Ella no va contestar, no esperava ixa resposta, pensava que no, que realment ell estava bé allí, llunt d’ella. Aquella resposta la va impactar, no sabia que fer en aquestos moments; Què contestar-li? Ella pensava que no ho faria, que al anar-se’n del seu costat l’oblidaria, però ell li demostra que no, no l’oblida, d’una manera o una altra demostra un gran amor per eixa xica, qualsevol cosa li recorda a ella, una cançó, una foto, algun gest, i et trau un somriure, i la gent se’t queda mirant per que ell, al recordar, somriu com un idiota, però no sols ell, ella també ho fa, i també somriu com una idiota.

I així passen els dies, tots dos esperant que passen més apressa, necessiten eixe calor mutu, tocar-se, abraçar-se, suaument tot, sota eixa manta que ja ha vist molta carn jugant, necessiten estimar-se una nit més, ella necessita que el seu somriure li conte eixa història que tant li agradava..

Pluja..

Dies de pluja, en els quals per més que ho intentes no es complirà el te desig ferm de quedar-te sota una manta, amb eixa calentoreta que et recorre el cos, amb la persona estimada, o simplement amb algú important amb qui t’agradés estar al llit, sense tindre res que fer, ni res a pensar, fora preocupacions, el món podria anar-se’n a fer la mà en aquest mateix instant, per que tot, per una vegada, s’arrima a la perfecció, pau i tranquil·litat, música suau que et recorda que no tot està perdut, quedar-te al llit un dia de pluja potser siga la cosa més gratificant del dia. Saps que, almenys així, no podrà passar ninguna cosa dolenta. Una altra cosa que apeteix, en dies de pluja, davant del foc, deixant el temps córrer, sense pensar, roses, pel·lícula,sofà, alguna conversació circumstancial, per acabar tornant al llit, amb el soroll suau de l’aigua caient.

Però no, a no ser que tingues una vida bohèmia, aquestes coses no passen, tindrem que alçar-nos, segurament a la matinada, patint fred, i anar a l’institut, a mirar per la finestra com plou, i pensar com desitjaries estar al llit, o al sofà, sense fer absolutament res, evadint-te d’allò que diu el professor i que, segurament,entrarà a l’examen.. Si, eixa és la dura realitat que tindrem que suportar, i el dia que, almenys nosaltres, podrem fer la vida bohèmia, serà un dissabte on, realment, fot, per que hi ha coses més interessants per a fer un dissabte, si hi ha alguna festa, és clar, sinó potser ens dóna igual, sols volem un poc de pau..

Amagatalls

 Tot va començar una vesprada de primavera..Començar així com si fora un conte de fades no m’agrada, començaré pel vertader principi, la veritat ningú buscava açò però, estem els dos ací dins clavats sense res a fer, que si un mos, que si un arrap, no volíem desfer-nos ‘en d’aquesta sensació que ens envaïa encara que no volguérem sentir-la, ens amagàvem d’ella,  però no sols d’ella, sinó de tots els que intenten fer-nos veure-la, poc a poc els meus amagatalls van anar canviant i a formar part del teu cos, una mà que juga amb uns cabells curts, sense pensar en allò que pugen dir o no dir, per que realment a ningú li importa allò que diuen, una mà que acaricia suaument un melic , un llit, no necessitem llençols, sols pell contra pell, suament jugant l’una en l’altra, per acabar caient al sòl, un calfred recorre la meua columna, tu jugues en els meus cabells i hem fas alçar per a que tornem a amagar-nos, un en l’altre, després anirem a la cuina, segurament a beure, tant d’exprimir-nos ens ha donat set, tal vegada agafarem alguna cosa per menjar, aleshores tornarem al llit, sense mirar enrere, ni avant, fent el típic “carpe diem” que sempre promet la vida, però que mai complim, agafaré el xocolate, tu la nata, t’untaré, m’untaràs, riurem, acabarem embafats de tant de menjar, poc a poc la son anirà fent-se ama del nostre cos, del nostre pensament, per a deixar-nos inquiets, nus, baix d’una manta...

A dir, res per tot.

De vegades tens moltes coses que dir, però no saps per on començar i acabes no dient res, almenys no amb paraules, però els gestos també parlen, encara que siga una mirada, o una carícia, de vegades tampoc parlem amb gestos, simplement quan et quedes empanat mirant alguna cosa pots donar a entendre moltes coses a altres persones. I allò realment dolent és que normalment allò més important és allò que no diem, per por a que no ens entenguen  o ens rebutgen, eixa por és la que realment no ens deixa parlar, quan se’ns fa un nus a l’estomac o a la gola, doncs a totes ixes persones sols puc dir-los una cosa, parleu, però sense por, encara que no siga a la cara, millor dir les coses i demanar perdó, que penedir-te tota la vida, per que tens que llançar-te i tornar-te boig, no mirar el passat, eixos errors que has comés sols són experiències  per a no tornar a cagar-la en el present, i clarament tots necessitem a algú que sense dir-nos res ens ho diga tot, en la mirada, o mentre juga amb el teu collar, tots sabem que tots els actes tenen conseqüències només que no sempre resulta tan obvi en el moment. Mai saps del cert com sortirà ni com et sentiràs, no fins després. D'aquí el penediment. Tant se val que no pugues canviar les coses, però almenys pots sentir-te malament per això. Què importa si et persegueix la resta de la teua vida o més enllà. Allò realment important, com ja he dit abans (que ja se que m’estic repetint com un disc rallat) són les coses que no es fan, les que més costen..morirem entre paraules no dites, sensacions no experimentades per la por al que diran, al rebuig, històries per viure, oportunitats passades,..